Fa molts i molts anys, en la prehistòria
d’aquesta democràcia, hi havia unes tribus que varen heretar un tresor
provinent d’una civilització anterior anomenada república. A aquest tresor en
deien escola nova, escola activa.
En aquesta civilització l’escola era activa
perquè s’hi feien activitats. Els nens i nenes no només escoltaven i obeïen a
les mestres i els mestres, jugaven, construïen, pintaven, escrivien contes,
tocaven la flauta, feien teatre i tenien opinió.
Aquestes tribus no en varen tenir prou en
guardar el tresor sinó que el varen utilitzar i pares i mares, infants i joves
de totes les edats i mestres de tots colors i pensaments oberts varen començar
a construir l’escola pública. L’escola de tots i totes per a tothom.
Això no va ser fàcil perquè hi havia una poca
gent, amb molt de poder i molts privilegis, que volien remenar les cireres i
els feia molta ràbia que la resta tingués idees pròpies, opinés sobre totes les
coses i construís la seva pròpia escola plural i diversa on tota la gent hi era
benvinguda i a ningú se’l feia fora.
I a les hores van començar a parlar
d’excel·lència, d’emprenedoria, de repartir, de segregar, de triar, de separar
per nivells, de notes de tall… i no contents en això varen obrir la caixa on
les tribus hi guardaven els diners per a la seva escola i els hi van donar als
negociants que els obeïen i d’això en vam dir
llibertat d’elecció de centre.
Per fer callar a les tribus, que protestaven
enèrgicament, els privilegiats poderosos, es varen inventar una almoina a la
que varen dir beques i que provenia dels diners sostrets a les escoles.
Passat un temps l’ambició dels privilegiats
poderosos va anar creixent i creixent i el preu per anar a l’escola va anar
pujant i pujant i les beques baixant i baixant.
Això va ser tant dolorós per a les tribus que
es varen unir totes en una gran sala que varen pintar de groc. No hi faltava
ningú fins i tot un tal Ramonet que sempre ho veia tot malament. Varen arribar
de tot arreu a peu amb bicicleta amb patinet, amb carro i alguns també en
cotxe. Volien recuperar la seva escola, reconstruint-la amb la participació de
tothom.
I van decidir entre totes les persones que hi
eren i també amb les que encare no hi eren que no pararien i lluitarien fins
que l’escola fos l’escola pública, laica, gratuïta, democràtica i que no
segrega a ningú.
I aquest compromís amb l’educació des de bressol
fins a la universitat llarg va ser tant fort que els privilegiats poderosos no
hi van poder fer res i morts de ràbia van haver de marxar amb la cua entre
cames.
I Aquest és el conte que tots i totes farem possible